La meva infantesa va transcórrer en un petit poble on vaig néixer i vaig créixer dins la botiga d’alimentació que els meus pares administraven. Durant els estius i les vacances escolars, em submergia a la rutina de canviar la disposició dels productes a la botiga. La meva imaginació volava mentre recreava històries amb els clients que venien a comprar, imaginant com integrarien aquests productes a les seves vides quotidianes, com decorarien les seves cuines i com se sentirien a casa seva.

Recordo una professora que acostumava a dir-me que de gran seria arquitecta, jo no estava completament convençuda, ja que veia l’arquitectura com una cosa molt tècnica, sempre em vaig sentir més atreta per les belles arts. Va ser el tercer any de l’escola secundària quan vaig escollir una assignatura electiva d’interiorisme i vaig saber immediatament que era el camí que volia seguir. Era com si hagués trobat la meva veritable vocació al cent per cent.

Tot i això, quan vaig expressar el meu desig d’estudiar a Barcelona, ​​els meus pares van dubtar En un poble tan petit com el nostre, fa 30 anys, desconeixien completament el camp del disseny d’interiors. Curiosament, va ser un periodista anomenat Ramon Barnils, que solia passar els seus estius al nostre poble, el que va convèncer els meus pares. Agraeixo enormement la seva intervenció, ja que va canviar el rumb de la meva vida.

Ara, amb 25 anys de més, combino la meva passió per l’interiorisme amb els meus orígens a la botiga dels meus pares, dissenyant espais comercials